Arrugues

L’Emilio, un antic executiu bancari, és internat en una residència d’ancians per la seva família després de patir una nova crisi d’Alzheimer. Allà, aprèn a conviure amb els seus nous companys –cada un amb un quadre “clínic” i un caràcter ben diferents– i els cuidadors que els atenen. L’Emilio s’endinsa en una rutina diària de cadència morosa amb horaris prefixats –prendre’s els medicaments, fer la migdiada, menjar, fer exercici, tornar-se’n al llit...– i en la seva lluita contra la malaltia per intentar conservar la memòria i evitar ser traslladat a l’última planta, la dels invàlids, compta amb l’ajut de l’Ernesto, el seu company d’habitació...

Paco Roca aborda a Arrugues temes delicats, fins ara escassament tractats en historieta, como són l’Alzheimer i la demència senil. I ho fa d’una manera intimista i sensible, amb algunes notes d’humor però sense caure en cap moment en la caricatura. A l’aire de versemblança que es respira en el relat hi ha contribuït un acurat treball de documentació. Paco Roca va començar a recopilar anècdotes dels pares i familiars ancians dels seus amics i va visitar residències d’ancians per saber com s’hi viu, un material de primera mà que li ha servit per estructurar una ficció consistent.

Premio Nacional del Cómic 2008

Premio al mejor guión de autor español del 2007 en el XXVI Saló Internacional de Cómic de Barcelona

Premio a la mejor obra de autor español del 2007 en el XXVI Saló Internacional de Cómic de Barcelona

XXXI premio Diario de Avisos 2008 al mejor guión de historieta realista

Premio Gran Guinigi a la mejor historia larga del Festival de Lucca 2008 (Italia)

Premios Dolmen de la crítica 2008 al mejor guión

Premios Dolmen de la crítica 2008 a la mejor obra

Premio Expocómic 2008 a la mejor obra española

“La grandesa de Roca en enfrontar-se al fet dramàtic ha estat no deixar-se superar per l’anècdota ni per un to ensucrat. [...] Encanta, atrau, distreu... pur encant trist. Des de la portada, magistral, fins a l’última pàgina”. Peio H. Riaño. Público

“Arrugues narra amb precisió la batalla contra la vellesa. Una batalla sense armes però no exempta de llàgrimes”. Yves-Marie Labé. Le Monde